LA RECUPERACIÓ EN L’HOSPITAL
No vull allargar-me massa en el període d'hospitalització, tan sols faré referència en allò que recordo particularment.
Son forces sensacions alhora les que em venen al cap i també a la resta del cos. Les agradables son:
. Les visites, tot i que de vegades (sobre tot els primers dies, no em trobés massa bé), quina il·lusió fa que et vinguin a veure.
. La sensació de descans quan em varen desconnectar el “suero” i el drenatge.
. Les ganes de començar a ingerir alguna cosa encara que fos líquid, (que bo que estava el suc de préssec i a més era el meu calmant del coll quan em venien ganes de tossir) després les ganes de començar a menjar normal (boníssims els primers préssecs que em va portar la Lourdes i l’arròs amb llet que em va portar la Paqui).
. La immensa paciència que varen haver de tenir tots amb mi perquè sóc molt exigent quan he de dependre dels demés per a fer les coses. Vull agrair un cop més en Jordi (encara que no sempre ho aconseguís) la seva bona voluntat per a complaure’m i per haver estat al meu costat tots els dies i a totes hores. Em sento una dona afortunada.
. L’estimació rebuda per part de la família, amics, metges, em serà impossible d’oblidar.
. El resultat de la biòpsia “CAP GANGLI AFECTAT”. Era una gran noticia.
Les no tan agradables:
. Un dels calmants que em posaven portava morfina i a mi “tot allò que no em deixa controlar el cap com jo vull” sembla ser que no ho tolero bé. I fins que no me'l van treure em sentia molt alterada, tenia palpitacions, angoixa, en fi, que quan vaig deixar de prendre me’l, el meu procés de recuperació va esser molt més bo.
. Quan ja em faltava un dia per a marxar cap a casa, vaig tenir una “infecció cel·lulitica” que va provocar bastants dies més a la clínica.
. Les cures del “meu amic Manolo” (Dr. Prados) varen ser d'allò més efectives, però “c.........”, quin mal. De tota manera jo preferia les seves cures que les de les infermeres que eren molt més suaus però no tan efectives.
. Algunes de les infermeres de la clínica Dexeus (afortunadament no totes) hem van ensenyar que no sempre t’has de prendre tot el que et donen en un hospital, doncs de vegades s’equivoquen com em va passar a mi més d’un cop.
. Les meves venes van donar molta feina a les infermeres (sobre tot a les que hem referia abans) ja que no me les trobaven i quan em trobaven una s’hem tancava i havien de buscar un altre per a poder-me posar l'antibiòtic directe en vena. Des de les hores cada cop que m’han de fer unes anàlisis i veig la cara que posa l’infermera ja veig si m’he de posar a tremolar o no.
I el record menys agradable es la sensació que vaig tenir en diverses ocasions d’haver-me convertit en una “hipocondríaca”. Qualsevol petit símptoma diferent que notava al meu cos, hem produïa un estat d’angoixa que s’hem fa difícil d’explicar. Ara se el que sentia, era POR, la por a que es pugues complicar el meu estat de salut i no sortir-me’n.
La mútua pressionava perquè marxés a casa i quan els antibiòtics ja havien fet l’efecte principal i després de 15 dies justos d’hospitalització en varen enviar cap a casa.
viernes, 15 de mayo de 2009
domingo, 3 de mayo de 2009
L'OPERACIÓ.
Eren les 10 del matí del dia 15 d’Abril, quan entràvem a la Clínica Dexeus en Jordi i jo. Estàvem esperant a recepció perquè ens donessin habitació quan va arribar l’Anna (secretaria del Dr. Prados), i com sempre amb la seva amabilitat em va donar la tranquil·litat que estava en un lloc on tenia persones que estarien pendents de mi.
Hem van assignar l’habitació nº 515, la veritat es que quan vaig entrar em vaig sentir afortunada de poder estar en una habitació tan il·luminada, nova i amplia. El lloc també era l’adequat –vaig pensar-. En aquells moments realment varem valorar el fet d'estar pagant tots el mesos la quota que moltes vegades havíem qüestionat de si valia la pena o no. Feia poc temps que en Jordi havia insistit en donar-nos de baixa, donat que la quota era una càrrega important per nosaltres i jo vaig insistir que preferia reduir altres despeses, perquè en qualsevol moment ens podia fer falta i mira per on........
Ja estava a l'hospital i ja no hi havia compte enrere. Començava la preparació de l’operació: laxants per a netejar bé els budells, anàlisis, radiografies, visita de l'anestesista i com no la visita del cirurgià. Va esser una tarda força distreta..............
Per la nit va esser el millor, una bona representació de la família estava amb mi per donar-me suport i em van portar una caixa plena de regals; unes ulleres de sol que m’agradaven, una foto de tots els nebots (guapíssima) una foto de tots els germans (també guapíssima) aquest escrit:
I per completar un MP3 ple de cançons d’en Serrat .
Va esser un moment molt emocionant, donat que un cop més em confirmàvem que no estava sola i feien que em sentis molt estimada.
Aquella nit em van donar una pastilla per dormir i em sembla recordar que ho vaig fer força bé.
El dimecres dia 16 sortia el sol molt d’hora (com a tots els hospitals) i el cert es que al matí va passar molt ràpid, llegint, veient la televisió i rebent visites.
Abans de les 4 de la tarda estaven acompanyant-me en Jordi, la Laia i en Roger. Els hi havia demanat que abans d'anar a quiròfan necessitava tenir-los al meu costat (ben segur que no era necessari dir-ho, però vaig voler fer-ho perquè s’adonesin
que ells eren el més important per a mi en aquells moments). Sobre les 4 de la tarda va venir el Dr. Prados i hem va dir que em baixaven tot seguit a quiròfan ........
5, .... 4, ..... 3,....... 2......, 1......... “Venim a buscar-la...............”
Quant importants varen ser aquells petons i abraçades, no eren pas de comiat, sinó un “a reveure” molt especial..
L’anestesista va fer molt bé la seva funció, ja que quan vaig arribar a quiròfan ja no era massa conscient de res.
............................................, “ja està, Tot a anat molt bé” era la veu del cirurgià que em feia adonar que ja havia superat la primera proba. “Ara estaràs unes hores a cures intensives, perquè així estaràs més controlada” em va dir
Al cap d’una estona, unes llunyanes veus s’acostaven a mi, em besaven i em preguntaven com estava. Eren en Jordi, la Laia, en Roger, la Lourdes, i no se si algú més va entrar a veure’m, la veritat es que no “hi era” del tot i el record que tinc es molt difús. Sé que estaven en Marcel, la Paqui, Gemma, Mónica, Alfredo, Mª Carmen, i crec que no em deixo a ningú (si fos així, disculpeu-me) tots ells acompanyant en Jordi i pendents de mi.
Em deixava portar per l’efecte de l’anestèsia i tan sols desitjava que passes el temps per a recuperar la consciència i assabentar-me de com havia anat tot.
A la sala de cures intensives hi havia un rellotge que estava just davant del meu “box”. El ritme del rellotge era tan lent que de vegades dubtava si el seu funcionament era el correcte.
“A quin hora podrà entrar la meva família a veure’m?” li vaig preguntar a una de les infermeres. “A les 8 del matí”. Encara faltava una bona estona, era qüestió de dormir una mica........ Els aparells que tenia endollats al meu cos, anaven fent sorolls, o bé es disparava el de la pressió o bé xiulava l’aparell del “suero”, o bé el drenatge........ de sobte noto que es m'infla el llavi inferior i la part interna de sota la llengua, aviso a l’infermera, ve el metge d'urgències..... “sembla que ha fet reacció a un medicament" (ara no recordo el nom), antihistamínic per aquí, antibiòtic per allà, calmants,.... en fi d'allò més divertit, tot menys dormir.
Faltava poc per les 8 i el rellotge feia tic-tac, tic-tac.. A les 8,10 continuava fent tic-tac, tic-tac, i va continuar fent tic-tac fins a les 8,50 (han estat els 50 minuts més llargs de la meva vida) que varen entrar en Jordi i la Laia. No recordo el que els hi vaig dir, però suposo que sense voler els hi vaig transmetre el malestar que havia passat tota aquella estona, quan el que realment desitjava era dir-los que els havia trobat molt a faltar i que necessitava els seus petons i les seves abraçades. De tota manera caldria saber també el que ells varen rebre.
Durant tot el dia i en les hores de visita, varen venir quasi tots a veure’m fins i tot la Rosò (amiga) amb una carta escrita on hem deia que estava sense veu i els seus bons desitjos.
Va venir a veure’m el Dr. Prados i em va explicar com havia anat l’operació. “M’has donat feina, però tot a anat molt bé. He tret 20 cm. de budell i ara cal esperar a veure els resultats”.“Demà et vindré a veure i qualsevol cosa que necessitis em truques”.
Les hores en aquell box eren molt llargues i tan sols tenia el desig de sortir d’allà. “Tan bon punt hi hagi habitació la pujarem” va dir una de les infermeres, eren les 2 o 3 de la tarda.
Érem tres pacients per pujar a les habitacions i per tant calia esperar que fos de les primeres que li donessin.
Sobre les 7 o 8 de la tarda, la bona noticia “Ara et pujarem a l’habitació”. El millor record d’aquell lloc va esser quan em van desendollar del meu cos, tots els aparells que s’havien passat tot el dia fent soroll. Poc després ja estava instal·lada a l’habitació, no recordo quin número d’habitació era tot i que vaig estar en ella 14 dies.
Eren les 10 del matí del dia 15 d’Abril, quan entràvem a la Clínica Dexeus en Jordi i jo. Estàvem esperant a recepció perquè ens donessin habitació quan va arribar l’Anna (secretaria del Dr. Prados), i com sempre amb la seva amabilitat em va donar la tranquil·litat que estava en un lloc on tenia persones que estarien pendents de mi.
Hem van assignar l’habitació nº 515, la veritat es que quan vaig entrar em vaig sentir afortunada de poder estar en una habitació tan il·luminada, nova i amplia. El lloc també era l’adequat –vaig pensar-. En aquells moments realment varem valorar el fet d'estar pagant tots el mesos la quota que moltes vegades havíem qüestionat de si valia la pena o no. Feia poc temps que en Jordi havia insistit en donar-nos de baixa, donat que la quota era una càrrega important per nosaltres i jo vaig insistir que preferia reduir altres despeses, perquè en qualsevol moment ens podia fer falta i mira per on........
Ja estava a l'hospital i ja no hi havia compte enrere. Començava la preparació de l’operació: laxants per a netejar bé els budells, anàlisis, radiografies, visita de l'anestesista i com no la visita del cirurgià. Va esser una tarda força distreta..............
Per la nit va esser el millor, una bona representació de la família estava amb mi per donar-me suport i em van portar una caixa plena de regals; unes ulleres de sol que m’agradaven, una foto de tots els nebots (guapíssima) una foto de tots els germans (també guapíssima) aquest escrit:
I per completar un MP3 ple de cançons d’en Serrat .
Va esser un moment molt emocionant, donat que un cop més em confirmàvem que no estava sola i feien que em sentis molt estimada.
Aquella nit em van donar una pastilla per dormir i em sembla recordar que ho vaig fer força bé.
El dimecres dia 16 sortia el sol molt d’hora (com a tots els hospitals) i el cert es que al matí va passar molt ràpid, llegint, veient la televisió i rebent visites.
Abans de les 4 de la tarda estaven acompanyant-me en Jordi, la Laia i en Roger. Els hi havia demanat que abans d'anar a quiròfan necessitava tenir-los al meu costat (ben segur que no era necessari dir-ho, però vaig voler fer-ho perquè s’adonesin
que ells eren el més important per a mi en aquells moments). Sobre les 4 de la tarda va venir el Dr. Prados i hem va dir que em baixaven tot seguit a quiròfan ........
5, .... 4, ..... 3,....... 2......, 1......... “Venim a buscar-la...............”
Quant importants varen ser aquells petons i abraçades, no eren pas de comiat, sinó un “a reveure” molt especial..
L’anestesista va fer molt bé la seva funció, ja que quan vaig arribar a quiròfan ja no era massa conscient de res.
............................................, “ja està, Tot a anat molt bé” era la veu del cirurgià que em feia adonar que ja havia superat la primera proba. “Ara estaràs unes hores a cures intensives, perquè així estaràs més controlada” em va dir
Al cap d’una estona, unes llunyanes veus s’acostaven a mi, em besaven i em preguntaven com estava. Eren en Jordi, la Laia, en Roger, la Lourdes, i no se si algú més va entrar a veure’m, la veritat es que no “hi era” del tot i el record que tinc es molt difús. Sé que estaven en Marcel, la Paqui, Gemma, Mónica, Alfredo, Mª Carmen, i crec que no em deixo a ningú (si fos així, disculpeu-me) tots ells acompanyant en Jordi i pendents de mi.
Em deixava portar per l’efecte de l’anestèsia i tan sols desitjava que passes el temps per a recuperar la consciència i assabentar-me de com havia anat tot.
A la sala de cures intensives hi havia un rellotge que estava just davant del meu “box”. El ritme del rellotge era tan lent que de vegades dubtava si el seu funcionament era el correcte.
“A quin hora podrà entrar la meva família a veure’m?” li vaig preguntar a una de les infermeres. “A les 8 del matí”. Encara faltava una bona estona, era qüestió de dormir una mica........ Els aparells que tenia endollats al meu cos, anaven fent sorolls, o bé es disparava el de la pressió o bé xiulava l’aparell del “suero”, o bé el drenatge........ de sobte noto que es m'infla el llavi inferior i la part interna de sota la llengua, aviso a l’infermera, ve el metge d'urgències..... “sembla que ha fet reacció a un medicament" (ara no recordo el nom), antihistamínic per aquí, antibiòtic per allà, calmants,.... en fi d'allò més divertit, tot menys dormir.
Faltava poc per les 8 i el rellotge feia tic-tac, tic-tac.. A les 8,10 continuava fent tic-tac, tic-tac, i va continuar fent tic-tac fins a les 8,50 (han estat els 50 minuts més llargs de la meva vida) que varen entrar en Jordi i la Laia. No recordo el que els hi vaig dir, però suposo que sense voler els hi vaig transmetre el malestar que havia passat tota aquella estona, quan el que realment desitjava era dir-los que els havia trobat molt a faltar i que necessitava els seus petons i les seves abraçades. De tota manera caldria saber també el que ells varen rebre.
Durant tot el dia i en les hores de visita, varen venir quasi tots a veure’m fins i tot la Rosò (amiga) amb una carta escrita on hem deia que estava sense veu i els seus bons desitjos.
Va venir a veure’m el Dr. Prados i em va explicar com havia anat l’operació. “M’has donat feina, però tot a anat molt bé. He tret 20 cm. de budell i ara cal esperar a veure els resultats”.“Demà et vindré a veure i qualsevol cosa que necessitis em truques”.
Les hores en aquell box eren molt llargues i tan sols tenia el desig de sortir d’allà. “Tan bon punt hi hagi habitació la pujarem” va dir una de les infermeres, eren les 2 o 3 de la tarda.
Érem tres pacients per pujar a les habitacions i per tant calia esperar que fos de les primeres que li donessin.
Sobre les 7 o 8 de la tarda, la bona noticia “Ara et pujarem a l’habitació”. El millor record d’aquell lloc va esser quan em van desendollar del meu cos, tots els aparells que s’havien passat tot el dia fent soroll. Poc després ja estava instal·lada a l’habitació, no recordo quin número d’habitació era tot i que vaig estar en ella 14 dies.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
