L'OPERACIÓ.

Eren les 10 del matí del dia 15 d’Abril, quan entràvem a la Clínica Dexeus en Jordi i jo. Estàvem esperant a recepció perquè ens donessin habitació quan va arribar l’Anna (secretaria del Dr. Prados), i com sempre amb la seva amabilitat em va donar la tranquil·litat que estava en un lloc on tenia persones que estarien pendents de mi.

Hem van assignar l’habitació nº 515, la veritat es que quan vaig entrar em vaig sentir afortunada de poder estar en una habitació tan il·luminada, nova i amplia. El lloc també era l’adequat –vaig pensar-. En aquells moments realment varem valorar el fet d'estar pagant tots el mesos la quota que moltes vegades havíem qüestionat de si valia la pena o no. Feia poc temps que en Jordi havia insistit en donar-nos de baixa, donat que la quota era una càrrega important per nosaltres i jo vaig insistir que preferia reduir altres despeses, perquè en qualsevol moment ens podia fer falta i mira per on........

Ja estava a l'hospital i ja no hi havia compte enrere. Començava la preparació de l’operació: laxants per a netejar bé els budells, anàlisis, radiografies, visita de l'anestesista i com no la visita del cirurgià. Va esser una tarda força distreta..............

Per la nit va esser el millor, una bona representació de la família estava amb mi per donar-me suport i em van portar una caixa plena de regals; unes ulleres de sol que m’agradaven, una foto de tots els nebots (guapíssima) una foto de tots els germans (també guapíssima) aquest escrit:


I per completar un MP3 ple de cançons d’en Serrat .

Va esser un moment molt emocionant, donat que un cop més em confirmàvem que no estava sola i feien que em sentis molt estimada.

Aquella nit em van donar una pastilla per dormir i em sembla recordar que ho vaig fer força bé.

El dimecres dia 16 sortia el sol molt d’hora (com a tots els hospitals) i el cert es que al matí va passar molt ràpid, llegint, veient la televisió i rebent visites.

Abans de les 4 de la tarda estaven acompanyant-me en Jordi, la Laia i en Roger. Els hi havia demanat que abans d'anar a quiròfan necessitava tenir-los al meu costat (ben segur que no era necessari dir-ho, però vaig voler fer-ho perquè s’adonesin
que ells eren el més important per a mi en aquells moments). Sobre les 4 de la tarda va venir el Dr. Prados i hem va dir que em baixaven tot seguit a quiròfan ........

5, .... 4, ..... 3,....... 2......, 1......... “Venim a buscar-la...............”

Quant importants varen ser aquells petons i abraçades, no eren pas de comiat, sinó un “a reveure” molt especial..

L’anestesista va fer molt bé la seva funció, ja que quan vaig arribar a quiròfan ja no era massa conscient de res.

............................................, “ja està, Tot a anat molt bé” era la veu del cirurgià que em feia adonar que ja havia superat la primera proba. “Ara estaràs unes hores a cures intensives, perquè així estaràs més controlada” em va dir

Al cap d’una estona, unes llunyanes veus s’acostaven a mi, em besaven i em preguntaven com estava. Eren en Jordi, la Laia, en Roger, la Lourdes, i no se si algú més va entrar a veure’m, la veritat es que no “hi era” del tot i el record que tinc es molt difús. Sé que estaven en Marcel, la Paqui, Gemma, Mónica, Alfredo, Mª Carmen, i crec que no em deixo a ningú (si fos així, disculpeu-me) tots ells acompanyant en Jordi i pendents de mi.

Em deixava portar per l’efecte de l’anestèsia i tan sols desitjava que passes el temps per a recuperar la consciència i assabentar-me de com havia anat tot.

A la sala de cures intensives hi havia un rellotge que estava just davant del meu “box”. El ritme del rellotge era tan lent que de vegades dubtava si el seu funcionament era el correcte.

“A quin hora podrà entrar la meva família a veure’m?” li vaig preguntar a una de les infermeres. “A les 8 del matí”. Encara faltava una bona estona, era qüestió de dormir una mica........ Els aparells que tenia endollats al meu cos, anaven fent sorolls, o bé es disparava el de la pressió o bé xiulava l’aparell del “suero”, o bé el drenatge........ de sobte noto que es m'infla el llavi inferior i la part interna de sota la llengua, aviso a l’infermera, ve el metge d'urgències..... “sembla que ha fet reacció a un medicament" (ara no recordo el nom), antihistamínic per aquí, antibiòtic per allà, calmants,.... en fi d'allò més divertit, tot menys dormir.

Faltava poc per les 8 i el rellotge feia tic-tac, tic-tac.. A les 8,10 continuava fent tic-tac, tic-tac, i va continuar fent tic-tac fins a les 8,50 (han estat els 50 minuts més llargs de la meva vida) que varen entrar en Jordi i la Laia. No recordo el que els hi vaig dir, però suposo que sense voler els hi vaig transmetre el malestar que havia passat tota aquella estona, quan el que realment desitjava era dir-los que els havia trobat molt a faltar i que necessitava els seus petons i les seves abraçades. De tota manera caldria saber també el que ells varen rebre.

Durant tot el dia i en les hores de visita, varen venir quasi tots a veure’m fins i tot la Rosò (amiga) amb una carta escrita on hem deia que estava sense veu i els seus bons desitjos.

Va venir a veure’m el Dr. Prados i em va explicar com havia anat l’operació. “M’has donat feina, però tot a anat molt bé. He tret 20 cm. de budell i ara cal esperar a veure els resultats”.“Demà et vindré a veure i qualsevol cosa que necessitis em truques”.

Les hores en aquell box eren molt llargues i tan sols tenia el desig de sortir d’allà. “Tan bon punt hi hagi habitació la pujarem” va dir una de les infermeres, eren les 2 o 3 de la tarda.

Érem tres pacients per pujar a les habitacions i per tant calia esperar que fos de les primeres que li donessin.

Sobre les 7 o 8 de la tarda, la bona noticia “Ara et pujarem a l’habitació”. El millor record d’aquell lloc va esser quan em van desendollar del meu cos, tots els aparells que s’havien passat tot el dia fent soroll. Poc després ja estava instal·lada a l’habitació, no recordo quin número d’habitació era tot i que vaig estar en ella 14 dies.