A l’espera dels resultats.

Havien de passar 5 dies abans no em donessin els resultats i tot i que semblava que no havien de passar mai, ara em sembla que varen passar bastant ràpid. Durant aquells dies varem anar a L’Ametlla a buscar roba, les camises de dormir per la clínica, la bata, etc. (M’havien dit que en aquest tipus de càncer normalment es donen sessions de quimioteràpia abans de l'operació, però donat que el tumor era molt gran i estava ulcerat, probablement era convenient passar pel quiròfan primer).

Varen ser uns dies força tranquils, de tant en tant m’envaïa la por, però ho remuntava amb el gran suport de tota la gent que m’envoltava, sobre tot de’n Jordi , la Làia i en Roger. Les relaxacions d’en Louise Hay, i els meus CD’S també van ajudar molt.

Els plors.

Una de les coses que ara em be al cap i que s’ha mantingut en tot el procés, es la reacció de tothom quan em veien plorar (la veritat es que no vaig plorar gaire, -per lo ploro-na que jo sóc- ). –“No ploris”, “Per què plores?” . DONCS PERQUÈ VULL, PERQUÈ TINC LA NECESSITAT, PERQUÈ TINC EL DRET DE FER-HO. Això es el que em quedava amb les ganes de dir. Em pregunto per què quan veiem algú plorar, generalment li demanem d’una manera o d’altre que no ho faci. Quan tenim ganes de plorar, (parlo generalitzant perquè crec que es comú en moltes persones) ens agradaria poder-ho fer, sense haver d’amagar- nos o plorar “controlada-ment”, perquè no ens diguin res.

La primera bona noticia.

El dijous, dia 10 d’abril hem feien el TAC i junt amb els resultats em visitava el mateix matí un cirurgià de l'Hospital General i la Dra. Modolell.

Estàvem els tres, en Jordi, la Làia i jo a la sala d'espera de l'hospital i cap dels tres deia res (bé, si, amb la mirada, amb les encaixades de mans, ens dèiem, “tot anirà bé” “no s’haurà escampat”.........

Varem entrar a la consulta, primer ens va visitar la doctora i ens va donar la bona noticia “NO S’HAVIA ESCAMPAT, ESTAVA LOCALITZAT AL COLON”.

En aquells moments volia saltar d’alegria, ja no pensava que tenia càncer, sols pensava que tenia moltes més possibilitats de no morir.

El cirurgià va confirmar que era millor operar primer pel perill que es produís una “oclusió”, però no obstant havia de passar primer el meu historial pel consell d’oncòlegs i decidir què era el millor a fer. Amb tota probabilitat l’operació seria la setmana següent.

Quan vaig sortir de la consulta, si que vaig saltar d’alegria. Ens varem abraçar i la veritat es que em vaig adonar que el pes que sentia es feia molt més lleuger.

La segona bona noticia.

Al sortir de l'hospital, vaig trucar a ma germana per donar-li la bona noticia i després de celebrar-ho amb mi, em va dir que en Pablo (cunyat) havia estat parlant amb el seu nebot (Dr. Manuel Prados) que és cirurgià i està especialitzat en aquest tipus d’operacions. El vaig trucar per telèfon i em va tranquil·litzar molt i varem quedar per visitar-me l’endemà a la seva consulta.

Era el dia 11 a les 12 hores quan arribàvem a la consulta, em donava molta tranquil·litat pensar que ell volgués fer-se càrrec de la meva operació, l’únic dubte era saber si la mútua mèdica que tenim contractada es faria càrrec de tot.

Varem parlar amb ell i quan ja havia vist l’informe de l'Hospital General i totes les proves que m’havien fet, ens va donar tota mena d’explicacions. La seva claredat, el seu optimisme i el seu caliu, em va fer que em sentis tan segura que li vaig preguntar si ell em volia operar i quan em va dir que si, (ho sento ara com si estigués allà seguda escoltan-lo) vaig dir-me “Tranquil·la, estàs amb les millors mans”.

Hem va informar que segurament hauria de passar pel tractament de quimio i probablement també radioteràpia. Però en aquell moment m’era igual. Ho superaria tot. “Estic preparada” (li vaig dir) i ell afegí “Compta que entre unes coses i unes altres, serà un any molt dur......”. Jo vaig pensar..... “No serà per tant”.........

També em va dir: “Si t’ho he de fer jo, ha d’esser molt ràpid, no podem córrer el risc d’oclusió.- Va posar a la seva secretaria (vull donar-li les gràcies per la seva dolçor, amabilitat i eficiència) a treballar per a organitzar-lo tot. ¡¡¡¡¡ Fantàstic m’ho cobria la mútua!!!!!.

En cinc o deu minuts, ja estava tot preparat, el dia 15 ingressava i el 16 a les 4 de la tarda m’operava a la Clínica Dexeus.

Ràpidament, la informació va arribar a tota la família i un cop més els “sentia” al meu costat.

Era l’hora de preparar-ho tot. Varem haver d’anul·lar un dinar que teníem amb uns amics de Sant Cugat per presentar la nostra nova casa (encara ho tenim pendent). Durant aquells dies, vaig trucar en aquells amics/amigues que encara no els hi havia dit. Els que ja ho sabien, com estaven pendents de mi es varen assabentar aviat.