ELS VIATGES, LES VACANCES.......
Perdoneu els que fins ara esteu seguint aquest blog, que faci un temps que no continuo escribint el "meu any", però es degut al meu llarg viatge al Canadà i Nova York i ara torno a marxar uns dies............... (tenia ganes de recuperar el temps)
Ben aviat continuaré compartint amb vosaltres i amb mi mateixa aquest any tan plé de sensacions i que tantes coses positives m'ha donat.
Fins ben aviat
viernes, 7 de agosto de 2009
viernes, 15 de mayo de 2009
LA RECUPERACIÓ EN L’HOSPITAL
No vull allargar-me massa en el període d'hospitalització, tan sols faré referència en allò que recordo particularment.
Son forces sensacions alhora les que em venen al cap i també a la resta del cos. Les agradables son:
. Les visites, tot i que de vegades (sobre tot els primers dies, no em trobés massa bé), quina il·lusió fa que et vinguin a veure.
. La sensació de descans quan em varen desconnectar el “suero” i el drenatge.
. Les ganes de començar a ingerir alguna cosa encara que fos líquid, (que bo que estava el suc de préssec i a més era el meu calmant del coll quan em venien ganes de tossir) després les ganes de començar a menjar normal (boníssims els primers préssecs que em va portar la Lourdes i l’arròs amb llet que em va portar la Paqui).
. La immensa paciència que varen haver de tenir tots amb mi perquè sóc molt exigent quan he de dependre dels demés per a fer les coses. Vull agrair un cop més en Jordi (encara que no sempre ho aconseguís) la seva bona voluntat per a complaure’m i per haver estat al meu costat tots els dies i a totes hores. Em sento una dona afortunada.
. L’estimació rebuda per part de la família, amics, metges, em serà impossible d’oblidar.
. El resultat de la biòpsia “CAP GANGLI AFECTAT”. Era una gran noticia.
Les no tan agradables:
. Un dels calmants que em posaven portava morfina i a mi “tot allò que no em deixa controlar el cap com jo vull” sembla ser que no ho tolero bé. I fins que no me'l van treure em sentia molt alterada, tenia palpitacions, angoixa, en fi, que quan vaig deixar de prendre me’l, el meu procés de recuperació va esser molt més bo.
. Quan ja em faltava un dia per a marxar cap a casa, vaig tenir una “infecció cel·lulitica” que va provocar bastants dies més a la clínica.
. Les cures del “meu amic Manolo” (Dr. Prados) varen ser d'allò més efectives, però “c.........”, quin mal. De tota manera jo preferia les seves cures que les de les infermeres que eren molt més suaus però no tan efectives.
. Algunes de les infermeres de la clínica Dexeus (afortunadament no totes) hem van ensenyar que no sempre t’has de prendre tot el que et donen en un hospital, doncs de vegades s’equivoquen com em va passar a mi més d’un cop.
. Les meves venes van donar molta feina a les infermeres (sobre tot a les que hem referia abans) ja que no me les trobaven i quan em trobaven una s’hem tancava i havien de buscar un altre per a poder-me posar l'antibiòtic directe en vena. Des de les hores cada cop que m’han de fer unes anàlisis i veig la cara que posa l’infermera ja veig si m’he de posar a tremolar o no.
I el record menys agradable es la sensació que vaig tenir en diverses ocasions d’haver-me convertit en una “hipocondríaca”. Qualsevol petit símptoma diferent que notava al meu cos, hem produïa un estat d’angoixa que s’hem fa difícil d’explicar. Ara se el que sentia, era POR, la por a que es pugues complicar el meu estat de salut i no sortir-me’n.
La mútua pressionava perquè marxés a casa i quan els antibiòtics ja havien fet l’efecte principal i després de 15 dies justos d’hospitalització en varen enviar cap a casa.
No vull allargar-me massa en el període d'hospitalització, tan sols faré referència en allò que recordo particularment.
Son forces sensacions alhora les que em venen al cap i també a la resta del cos. Les agradables son:
. Les visites, tot i que de vegades (sobre tot els primers dies, no em trobés massa bé), quina il·lusió fa que et vinguin a veure.
. La sensació de descans quan em varen desconnectar el “suero” i el drenatge.
. Les ganes de començar a ingerir alguna cosa encara que fos líquid, (que bo que estava el suc de préssec i a més era el meu calmant del coll quan em venien ganes de tossir) després les ganes de començar a menjar normal (boníssims els primers préssecs que em va portar la Lourdes i l’arròs amb llet que em va portar la Paqui).
. La immensa paciència que varen haver de tenir tots amb mi perquè sóc molt exigent quan he de dependre dels demés per a fer les coses. Vull agrair un cop més en Jordi (encara que no sempre ho aconseguís) la seva bona voluntat per a complaure’m i per haver estat al meu costat tots els dies i a totes hores. Em sento una dona afortunada.
. L’estimació rebuda per part de la família, amics, metges, em serà impossible d’oblidar.
. El resultat de la biòpsia “CAP GANGLI AFECTAT”. Era una gran noticia.
Les no tan agradables:
. Un dels calmants que em posaven portava morfina i a mi “tot allò que no em deixa controlar el cap com jo vull” sembla ser que no ho tolero bé. I fins que no me'l van treure em sentia molt alterada, tenia palpitacions, angoixa, en fi, que quan vaig deixar de prendre me’l, el meu procés de recuperació va esser molt més bo.
. Quan ja em faltava un dia per a marxar cap a casa, vaig tenir una “infecció cel·lulitica” que va provocar bastants dies més a la clínica.
. Les cures del “meu amic Manolo” (Dr. Prados) varen ser d'allò més efectives, però “c.........”, quin mal. De tota manera jo preferia les seves cures que les de les infermeres que eren molt més suaus però no tan efectives.
. Algunes de les infermeres de la clínica Dexeus (afortunadament no totes) hem van ensenyar que no sempre t’has de prendre tot el que et donen en un hospital, doncs de vegades s’equivoquen com em va passar a mi més d’un cop.
. Les meves venes van donar molta feina a les infermeres (sobre tot a les que hem referia abans) ja que no me les trobaven i quan em trobaven una s’hem tancava i havien de buscar un altre per a poder-me posar l'antibiòtic directe en vena. Des de les hores cada cop que m’han de fer unes anàlisis i veig la cara que posa l’infermera ja veig si m’he de posar a tremolar o no.
I el record menys agradable es la sensació que vaig tenir en diverses ocasions d’haver-me convertit en una “hipocondríaca”. Qualsevol petit símptoma diferent que notava al meu cos, hem produïa un estat d’angoixa que s’hem fa difícil d’explicar. Ara se el que sentia, era POR, la por a que es pugues complicar el meu estat de salut i no sortir-me’n.
La mútua pressionava perquè marxés a casa i quan els antibiòtics ja havien fet l’efecte principal i després de 15 dies justos d’hospitalització en varen enviar cap a casa.
domingo, 3 de mayo de 2009
L'OPERACIÓ.
Eren les 10 del matí del dia 15 d’Abril, quan entràvem a la Clínica Dexeus en Jordi i jo. Estàvem esperant a recepció perquè ens donessin habitació quan va arribar l’Anna (secretaria del Dr. Prados), i com sempre amb la seva amabilitat em va donar la tranquil·litat que estava en un lloc on tenia persones que estarien pendents de mi.
Hem van assignar l’habitació nº 515, la veritat es que quan vaig entrar em vaig sentir afortunada de poder estar en una habitació tan il·luminada, nova i amplia. El lloc també era l’adequat –vaig pensar-. En aquells moments realment varem valorar el fet d'estar pagant tots el mesos la quota que moltes vegades havíem qüestionat de si valia la pena o no. Feia poc temps que en Jordi havia insistit en donar-nos de baixa, donat que la quota era una càrrega important per nosaltres i jo vaig insistir que preferia reduir altres despeses, perquè en qualsevol moment ens podia fer falta i mira per on........
Ja estava a l'hospital i ja no hi havia compte enrere. Començava la preparació de l’operació: laxants per a netejar bé els budells, anàlisis, radiografies, visita de l'anestesista i com no la visita del cirurgià. Va esser una tarda força distreta..............
Per la nit va esser el millor, una bona representació de la família estava amb mi per donar-me suport i em van portar una caixa plena de regals; unes ulleres de sol que m’agradaven, una foto de tots els nebots (guapíssima) una foto de tots els germans (també guapíssima) aquest escrit:
I per completar un MP3 ple de cançons d’en Serrat .
Va esser un moment molt emocionant, donat que un cop més em confirmàvem que no estava sola i feien que em sentis molt estimada.
Aquella nit em van donar una pastilla per dormir i em sembla recordar que ho vaig fer força bé.
El dimecres dia 16 sortia el sol molt d’hora (com a tots els hospitals) i el cert es que al matí va passar molt ràpid, llegint, veient la televisió i rebent visites.
Abans de les 4 de la tarda estaven acompanyant-me en Jordi, la Laia i en Roger. Els hi havia demanat que abans d'anar a quiròfan necessitava tenir-los al meu costat (ben segur que no era necessari dir-ho, però vaig voler fer-ho perquè s’adonesin
que ells eren el més important per a mi en aquells moments). Sobre les 4 de la tarda va venir el Dr. Prados i hem va dir que em baixaven tot seguit a quiròfan ........
5, .... 4, ..... 3,....... 2......, 1......... “Venim a buscar-la...............”
Quant importants varen ser aquells petons i abraçades, no eren pas de comiat, sinó un “a reveure” molt especial..
L’anestesista va fer molt bé la seva funció, ja que quan vaig arribar a quiròfan ja no era massa conscient de res.
............................................, “ja està, Tot a anat molt bé” era la veu del cirurgià que em feia adonar que ja havia superat la primera proba. “Ara estaràs unes hores a cures intensives, perquè així estaràs més controlada” em va dir
Al cap d’una estona, unes llunyanes veus s’acostaven a mi, em besaven i em preguntaven com estava. Eren en Jordi, la Laia, en Roger, la Lourdes, i no se si algú més va entrar a veure’m, la veritat es que no “hi era” del tot i el record que tinc es molt difús. Sé que estaven en Marcel, la Paqui, Gemma, Mónica, Alfredo, Mª Carmen, i crec que no em deixo a ningú (si fos així, disculpeu-me) tots ells acompanyant en Jordi i pendents de mi.
Em deixava portar per l’efecte de l’anestèsia i tan sols desitjava que passes el temps per a recuperar la consciència i assabentar-me de com havia anat tot.
A la sala de cures intensives hi havia un rellotge que estava just davant del meu “box”. El ritme del rellotge era tan lent que de vegades dubtava si el seu funcionament era el correcte.
“A quin hora podrà entrar la meva família a veure’m?” li vaig preguntar a una de les infermeres. “A les 8 del matí”. Encara faltava una bona estona, era qüestió de dormir una mica........ Els aparells que tenia endollats al meu cos, anaven fent sorolls, o bé es disparava el de la pressió o bé xiulava l’aparell del “suero”, o bé el drenatge........ de sobte noto que es m'infla el llavi inferior i la part interna de sota la llengua, aviso a l’infermera, ve el metge d'urgències..... “sembla que ha fet reacció a un medicament" (ara no recordo el nom), antihistamínic per aquí, antibiòtic per allà, calmants,.... en fi d'allò més divertit, tot menys dormir.
Faltava poc per les 8 i el rellotge feia tic-tac, tic-tac.. A les 8,10 continuava fent tic-tac, tic-tac, i va continuar fent tic-tac fins a les 8,50 (han estat els 50 minuts més llargs de la meva vida) que varen entrar en Jordi i la Laia. No recordo el que els hi vaig dir, però suposo que sense voler els hi vaig transmetre el malestar que havia passat tota aquella estona, quan el que realment desitjava era dir-los que els havia trobat molt a faltar i que necessitava els seus petons i les seves abraçades. De tota manera caldria saber també el que ells varen rebre.
Durant tot el dia i en les hores de visita, varen venir quasi tots a veure’m fins i tot la Rosò (amiga) amb una carta escrita on hem deia que estava sense veu i els seus bons desitjos.
Va venir a veure’m el Dr. Prados i em va explicar com havia anat l’operació. “M’has donat feina, però tot a anat molt bé. He tret 20 cm. de budell i ara cal esperar a veure els resultats”.“Demà et vindré a veure i qualsevol cosa que necessitis em truques”.
Les hores en aquell box eren molt llargues i tan sols tenia el desig de sortir d’allà. “Tan bon punt hi hagi habitació la pujarem” va dir una de les infermeres, eren les 2 o 3 de la tarda.
Érem tres pacients per pujar a les habitacions i per tant calia esperar que fos de les primeres que li donessin.
Sobre les 7 o 8 de la tarda, la bona noticia “Ara et pujarem a l’habitació”. El millor record d’aquell lloc va esser quan em van desendollar del meu cos, tots els aparells que s’havien passat tot el dia fent soroll. Poc després ja estava instal·lada a l’habitació, no recordo quin número d’habitació era tot i que vaig estar en ella 14 dies.
Eren les 10 del matí del dia 15 d’Abril, quan entràvem a la Clínica Dexeus en Jordi i jo. Estàvem esperant a recepció perquè ens donessin habitació quan va arribar l’Anna (secretaria del Dr. Prados), i com sempre amb la seva amabilitat em va donar la tranquil·litat que estava en un lloc on tenia persones que estarien pendents de mi.
Hem van assignar l’habitació nº 515, la veritat es que quan vaig entrar em vaig sentir afortunada de poder estar en una habitació tan il·luminada, nova i amplia. El lloc també era l’adequat –vaig pensar-. En aquells moments realment varem valorar el fet d'estar pagant tots el mesos la quota que moltes vegades havíem qüestionat de si valia la pena o no. Feia poc temps que en Jordi havia insistit en donar-nos de baixa, donat que la quota era una càrrega important per nosaltres i jo vaig insistir que preferia reduir altres despeses, perquè en qualsevol moment ens podia fer falta i mira per on........
Ja estava a l'hospital i ja no hi havia compte enrere. Començava la preparació de l’operació: laxants per a netejar bé els budells, anàlisis, radiografies, visita de l'anestesista i com no la visita del cirurgià. Va esser una tarda força distreta..............
Per la nit va esser el millor, una bona representació de la família estava amb mi per donar-me suport i em van portar una caixa plena de regals; unes ulleres de sol que m’agradaven, una foto de tots els nebots (guapíssima) una foto de tots els germans (també guapíssima) aquest escrit:
I per completar un MP3 ple de cançons d’en Serrat .
Va esser un moment molt emocionant, donat que un cop més em confirmàvem que no estava sola i feien que em sentis molt estimada.
Aquella nit em van donar una pastilla per dormir i em sembla recordar que ho vaig fer força bé.
El dimecres dia 16 sortia el sol molt d’hora (com a tots els hospitals) i el cert es que al matí va passar molt ràpid, llegint, veient la televisió i rebent visites.
Abans de les 4 de la tarda estaven acompanyant-me en Jordi, la Laia i en Roger. Els hi havia demanat que abans d'anar a quiròfan necessitava tenir-los al meu costat (ben segur que no era necessari dir-ho, però vaig voler fer-ho perquè s’adonesin
que ells eren el més important per a mi en aquells moments). Sobre les 4 de la tarda va venir el Dr. Prados i hem va dir que em baixaven tot seguit a quiròfan ........
5, .... 4, ..... 3,....... 2......, 1......... “Venim a buscar-la...............”
Quant importants varen ser aquells petons i abraçades, no eren pas de comiat, sinó un “a reveure” molt especial..
L’anestesista va fer molt bé la seva funció, ja que quan vaig arribar a quiròfan ja no era massa conscient de res.
............................................, “ja està, Tot a anat molt bé” era la veu del cirurgià que em feia adonar que ja havia superat la primera proba. “Ara estaràs unes hores a cures intensives, perquè així estaràs més controlada” em va dir
Al cap d’una estona, unes llunyanes veus s’acostaven a mi, em besaven i em preguntaven com estava. Eren en Jordi, la Laia, en Roger, la Lourdes, i no se si algú més va entrar a veure’m, la veritat es que no “hi era” del tot i el record que tinc es molt difús. Sé que estaven en Marcel, la Paqui, Gemma, Mónica, Alfredo, Mª Carmen, i crec que no em deixo a ningú (si fos així, disculpeu-me) tots ells acompanyant en Jordi i pendents de mi.
Em deixava portar per l’efecte de l’anestèsia i tan sols desitjava que passes el temps per a recuperar la consciència i assabentar-me de com havia anat tot.
A la sala de cures intensives hi havia un rellotge que estava just davant del meu “box”. El ritme del rellotge era tan lent que de vegades dubtava si el seu funcionament era el correcte.
“A quin hora podrà entrar la meva família a veure’m?” li vaig preguntar a una de les infermeres. “A les 8 del matí”. Encara faltava una bona estona, era qüestió de dormir una mica........ Els aparells que tenia endollats al meu cos, anaven fent sorolls, o bé es disparava el de la pressió o bé xiulava l’aparell del “suero”, o bé el drenatge........ de sobte noto que es m'infla el llavi inferior i la part interna de sota la llengua, aviso a l’infermera, ve el metge d'urgències..... “sembla que ha fet reacció a un medicament" (ara no recordo el nom), antihistamínic per aquí, antibiòtic per allà, calmants,.... en fi d'allò més divertit, tot menys dormir.
Faltava poc per les 8 i el rellotge feia tic-tac, tic-tac.. A les 8,10 continuava fent tic-tac, tic-tac, i va continuar fent tic-tac fins a les 8,50 (han estat els 50 minuts més llargs de la meva vida) que varen entrar en Jordi i la Laia. No recordo el que els hi vaig dir, però suposo que sense voler els hi vaig transmetre el malestar que havia passat tota aquella estona, quan el que realment desitjava era dir-los que els havia trobat molt a faltar i que necessitava els seus petons i les seves abraçades. De tota manera caldria saber també el que ells varen rebre.
Durant tot el dia i en les hores de visita, varen venir quasi tots a veure’m fins i tot la Rosò (amiga) amb una carta escrita on hem deia que estava sense veu i els seus bons desitjos.
Va venir a veure’m el Dr. Prados i em va explicar com havia anat l’operació. “M’has donat feina, però tot a anat molt bé. He tret 20 cm. de budell i ara cal esperar a veure els resultats”.“Demà et vindré a veure i qualsevol cosa que necessitis em truques”.
Les hores en aquell box eren molt llargues i tan sols tenia el desig de sortir d’allà. “Tan bon punt hi hagi habitació la pujarem” va dir una de les infermeres, eren les 2 o 3 de la tarda.
Érem tres pacients per pujar a les habitacions i per tant calia esperar que fos de les primeres que li donessin.
Sobre les 7 o 8 de la tarda, la bona noticia “Ara et pujarem a l’habitació”. El millor record d’aquell lloc va esser quan em van desendollar del meu cos, tots els aparells que s’havien passat tot el dia fent soroll. Poc després ja estava instal·lada a l’habitació, no recordo quin número d’habitació era tot i que vaig estar en ella 14 dies.
miércoles, 22 de abril de 2009
A l’espera dels resultats.
Havien de passar 5 dies abans no em donessin els resultats i tot i que semblava que no havien de passar mai, ara em sembla que varen passar bastant ràpid. Durant aquells dies varem anar a L’Ametlla a buscar roba, les camises de dormir per la clínica, la bata, etc. (M’havien dit que en aquest tipus de càncer normalment es donen sessions de quimioteràpia abans de l'operació, però donat que el tumor era molt gran i estava ulcerat, probablement era convenient passar pel quiròfan primer).
Varen ser uns dies força tranquils, de tant en tant m’envaïa la por, però ho remuntava amb el gran suport de tota la gent que m’envoltava, sobre tot de’n Jordi , la Làia i en Roger. Les relaxacions d’en Louise Hay, i els meus CD’S també van ajudar molt.
Els plors.
Una de les coses que ara em be al cap i que s’ha mantingut en tot el procés, es la reacció de tothom quan em veien plorar (la veritat es que no vaig plorar gaire, -per lo ploro-na que jo sóc- ). –“No ploris”, “Per què plores?” . DONCS PERQUÈ VULL, PERQUÈ TINC LA NECESSITAT, PERQUÈ TINC EL DRET DE FER-HO. Això es el que em quedava amb les ganes de dir. Em pregunto per què quan veiem algú plorar, generalment li demanem d’una manera o d’altre que no ho faci. Quan tenim ganes de plorar, (parlo generalitzant perquè crec que es comú en moltes persones) ens agradaria poder-ho fer, sense haver d’amagar- nos o plorar “controlada-ment”, perquè no ens diguin res.
La primera bona noticia.
El dijous, dia 10 d’abril hem feien el TAC i junt amb els resultats em visitava el mateix matí un cirurgià de l'Hospital General i la Dra. Modolell.
Estàvem els tres, en Jordi, la Làia i jo a la sala d'espera de l'hospital i cap dels tres deia res (bé, si, amb la mirada, amb les encaixades de mans, ens dèiem, “tot anirà bé” “no s’haurà escampat”.........
Varem entrar a la consulta, primer ens va visitar la doctora i ens va donar la bona noticia “NO S’HAVIA ESCAMPAT, ESTAVA LOCALITZAT AL COLON”.
En aquells moments volia saltar d’alegria, ja no pensava que tenia càncer, sols pensava que tenia moltes més possibilitats de no morir.
El cirurgià va confirmar que era millor operar primer pel perill que es produís una “oclusió”, però no obstant havia de passar primer el meu historial pel consell d’oncòlegs i decidir què era el millor a fer. Amb tota probabilitat l’operació seria la setmana següent.
Quan vaig sortir de la consulta, si que vaig saltar d’alegria. Ens varem abraçar i la veritat es que em vaig adonar que el pes que sentia es feia molt més lleuger.
La segona bona noticia.
Al sortir de l'hospital, vaig trucar a ma germana per donar-li la bona noticia i després de celebrar-ho amb mi, em va dir que en Pablo (cunyat) havia estat parlant amb el seu nebot (Dr. Manuel Prados) que és cirurgià i està especialitzat en aquest tipus d’operacions. El vaig trucar per telèfon i em va tranquil·litzar molt i varem quedar per visitar-me l’endemà a la seva consulta.
Era el dia 11 a les 12 hores quan arribàvem a la consulta, em donava molta tranquil·litat pensar que ell volgués fer-se càrrec de la meva operació, l’únic dubte era saber si la mútua mèdica que tenim contractada es faria càrrec de tot.
Varem parlar amb ell i quan ja havia vist l’informe de l'Hospital General i totes les proves que m’havien fet, ens va donar tota mena d’explicacions. La seva claredat, el seu optimisme i el seu caliu, em va fer que em sentis tan segura que li vaig preguntar si ell em volia operar i quan em va dir que si, (ho sento ara com si estigués allà seguda escoltan-lo) vaig dir-me “Tranquil·la, estàs amb les millors mans”.
Hem va informar que segurament hauria de passar pel tractament de quimio i probablement també radioteràpia. Però en aquell moment m’era igual. Ho superaria tot. “Estic preparada” (li vaig dir) i ell afegí “Compta que entre unes coses i unes altres, serà un any molt dur......”. Jo vaig pensar..... “No serà per tant”.........
També em va dir: “Si t’ho he de fer jo, ha d’esser molt ràpid, no podem córrer el risc d’oclusió.- Va posar a la seva secretaria (vull donar-li les gràcies per la seva dolçor, amabilitat i eficiència) a treballar per a organitzar-lo tot. ¡¡¡¡¡ Fantàstic m’ho cobria la mútua!!!!!.
En cinc o deu minuts, ja estava tot preparat, el dia 15 ingressava i el 16 a les 4 de la tarda m’operava a la Clínica Dexeus.
Ràpidament, la informació va arribar a tota la família i un cop més els “sentia” al meu costat.
Era l’hora de preparar-ho tot. Varem haver d’anul·lar un dinar que teníem amb uns amics de Sant Cugat per presentar la nostra nova casa (encara ho tenim pendent). Durant aquells dies, vaig trucar en aquells amics/amigues que encara no els hi havia dit. Els que ja ho sabien, com estaven pendents de mi es varen assabentar aviat.
Havien de passar 5 dies abans no em donessin els resultats i tot i que semblava que no havien de passar mai, ara em sembla que varen passar bastant ràpid. Durant aquells dies varem anar a L’Ametlla a buscar roba, les camises de dormir per la clínica, la bata, etc. (M’havien dit que en aquest tipus de càncer normalment es donen sessions de quimioteràpia abans de l'operació, però donat que el tumor era molt gran i estava ulcerat, probablement era convenient passar pel quiròfan primer).
Varen ser uns dies força tranquils, de tant en tant m’envaïa la por, però ho remuntava amb el gran suport de tota la gent que m’envoltava, sobre tot de’n Jordi , la Làia i en Roger. Les relaxacions d’en Louise Hay, i els meus CD’S també van ajudar molt.
Els plors.
Una de les coses que ara em be al cap i que s’ha mantingut en tot el procés, es la reacció de tothom quan em veien plorar (la veritat es que no vaig plorar gaire, -per lo ploro-na que jo sóc- ). –“No ploris”, “Per què plores?” . DONCS PERQUÈ VULL, PERQUÈ TINC LA NECESSITAT, PERQUÈ TINC EL DRET DE FER-HO. Això es el que em quedava amb les ganes de dir. Em pregunto per què quan veiem algú plorar, generalment li demanem d’una manera o d’altre que no ho faci. Quan tenim ganes de plorar, (parlo generalitzant perquè crec que es comú en moltes persones) ens agradaria poder-ho fer, sense haver d’amagar- nos o plorar “controlada-ment”, perquè no ens diguin res.
La primera bona noticia.
El dijous, dia 10 d’abril hem feien el TAC i junt amb els resultats em visitava el mateix matí un cirurgià de l'Hospital General i la Dra. Modolell.
Estàvem els tres, en Jordi, la Làia i jo a la sala d'espera de l'hospital i cap dels tres deia res (bé, si, amb la mirada, amb les encaixades de mans, ens dèiem, “tot anirà bé” “no s’haurà escampat”.........
Varem entrar a la consulta, primer ens va visitar la doctora i ens va donar la bona noticia “NO S’HAVIA ESCAMPAT, ESTAVA LOCALITZAT AL COLON”.
En aquells moments volia saltar d’alegria, ja no pensava que tenia càncer, sols pensava que tenia moltes més possibilitats de no morir.
El cirurgià va confirmar que era millor operar primer pel perill que es produís una “oclusió”, però no obstant havia de passar primer el meu historial pel consell d’oncòlegs i decidir què era el millor a fer. Amb tota probabilitat l’operació seria la setmana següent.
Quan vaig sortir de la consulta, si que vaig saltar d’alegria. Ens varem abraçar i la veritat es que em vaig adonar que el pes que sentia es feia molt més lleuger.
La segona bona noticia.
Al sortir de l'hospital, vaig trucar a ma germana per donar-li la bona noticia i després de celebrar-ho amb mi, em va dir que en Pablo (cunyat) havia estat parlant amb el seu nebot (Dr. Manuel Prados) que és cirurgià i està especialitzat en aquest tipus d’operacions. El vaig trucar per telèfon i em va tranquil·litzar molt i varem quedar per visitar-me l’endemà a la seva consulta.
Era el dia 11 a les 12 hores quan arribàvem a la consulta, em donava molta tranquil·litat pensar que ell volgués fer-se càrrec de la meva operació, l’únic dubte era saber si la mútua mèdica que tenim contractada es faria càrrec de tot.
Varem parlar amb ell i quan ja havia vist l’informe de l'Hospital General i totes les proves que m’havien fet, ens va donar tota mena d’explicacions. La seva claredat, el seu optimisme i el seu caliu, em va fer que em sentis tan segura que li vaig preguntar si ell em volia operar i quan em va dir que si, (ho sento ara com si estigués allà seguda escoltan-lo) vaig dir-me “Tranquil·la, estàs amb les millors mans”.
Hem va informar que segurament hauria de passar pel tractament de quimio i probablement també radioteràpia. Però en aquell moment m’era igual. Ho superaria tot. “Estic preparada” (li vaig dir) i ell afegí “Compta que entre unes coses i unes altres, serà un any molt dur......”. Jo vaig pensar..... “No serà per tant”.........
També em va dir: “Si t’ho he de fer jo, ha d’esser molt ràpid, no podem córrer el risc d’oclusió.- Va posar a la seva secretaria (vull donar-li les gràcies per la seva dolçor, amabilitat i eficiència) a treballar per a organitzar-lo tot. ¡¡¡¡¡ Fantàstic m’ho cobria la mútua!!!!!.
En cinc o deu minuts, ja estava tot preparat, el dia 15 ingressava i el 16 a les 4 de la tarda m’operava a la Clínica Dexeus.
Ràpidament, la informació va arribar a tota la família i un cop més els “sentia” al meu costat.
Era l’hora de preparar-ho tot. Varem haver d’anul·lar un dinar que teníem amb uns amics de Sant Cugat per presentar la nostra nova casa (encara ho tenim pendent). Durant aquells dies, vaig trucar en aquells amics/amigues que encara no els hi havia dit. Els que ja ho sabien, com estaven pendents de mi es varen assabentar aviat.
miércoles, 8 de abril de 2009
ACCEPTACIÓ I PROVES
L’endemà de la noticia, començava al període d’assimilació de la nova situació. I varen començar les preguntes: què es el millor que puc fer?......On hem faré les proves?............, on m’operaré?............, a qui podia consultar perquè m’ajudes i orientés que era el millor a fer?..........., el cert es que tot eren dubtes. Va venir la Mònica (neboda) per veure’m i varem estar xarrant d'algunes possibilitats (ella ja havia estat consultat abans). De moment l’únic que estava clar era que si no canviava de parer, el dia 10 (dijous) tenia hora per a fer-me el TAC i em donaven el resultat a l'Hospital Gral. de Catalunya, i el mateix dia el cirurgià i la Dra. Modolell em deien quins eren els passos a seguir.
I mentrestant, vaig començar a fer trucades a totes les persones que m’estimo i amb les que volia compartir la meva nova situació (tal i com he dit abans, havia decidit que volia compartir-ho i parlar-ne obertament), i vaig pensar que això m’ajudava a acceptar la malaltia i a afrontar-me amb ella.
La paraula CÀNCER.
Vull fer una menció especial, a l’important que va ser per a mi, poder pronunciar la paraula tan temuda que es CÀNCER. Les primeres converses que vaig tenir, no l’utilitzava, hi havia una sensació estranya que no me la deixava pronunciar (pànic). Però vaig pensar que havia de fer l’esforç de pronunciar-la perquè aquesta seria la manera més ràpida per acceptar i adaptar-me en el repte que tenia davant. D’ençà que vaig començar a incorporar la en el meu vocabulari, el valor d’aquesta paraula es va minimitzar i això ajudava també a començar a veure fils d’esperança. Jo ja no li tenia por a la paraula, i també era una manera de normalitzar-la primer en el meu entorn i després amb la resta de persones amb les que parlava d’aquest tema.
El suport de la família i els amics.
També vull fer una menció especial a l’ho afortunada que em vaig sentir en aquells moments per la “cadena de solidaritat” que es va fer al meu voltant. Ara, després d’un any, encara ho valoro més. Les trucades i visites que vaig rebre per part de la família i amics, van ser tan importants per a mi, que es el millor record que tinc d’aquells primers dies. “Estem amb tu germana”, “estem amb tu tieta”, “estem amb tu Pepa”........... Moltes vegades he pensat en aquelles persones que no tenen aquest acompanyament i ben segur que si sabes d’algú, no dubtaria ni un segon en oferir-li el meu suport i ajut.
Reaccions.
Es molt curiós, la diversitat de reaccions que he observat en tot el procés, però ara faré referència a algunes dels primers dies.
“Hem de fer que es distregui” això devien pensar els que m’envoltaven, perquè així ho van fer. Va ser molt important i bo per a mi que entre tots em proposessin coses a fer per mantenir la meva ment distreta.
“Bé, que es això tan important que ens has de dir”. Recordo aquell moment i no puc evitar emocionar-me. Ens varem ajuntar una part de la meva família per a dinar tots plegats (l’altre estava de viatge i encara no sabien res). En Pablo (nebot) va arribar a prendre cafè i quan portava una estona, suposo que estava neguitós i no sabia ni que fer ni que dir i de sobte, en un silenci, va deixar anar la frase. Tots ens vam quedar que no sabíem que dir i quan vaig reaccionar li vaig explicar, no amb massa paraules, perquè la veu no em sortia. L’estimació i la bona fé que vaig rebre, m’es difícil explicar-ho amb paraules.
“Hola tieta Pepa........”, era la veu de la Noa (re-neboda). Tots sabien que aquella veu hem donava molta alegria i em feia molt feliç. I em trucava molt sovint. ¡¡¡ Si sabessis Noa el que m’ha ajudat la teva veu en moltes ocasions ¡!!!
“Pepa................(es va produir un silenci, era la Paqui –cunyada-, havien tornat del viatge) , no va poder continuar i va haver de substituir-la l’Anna (neboda), volia dir tan aquell silenci forçat....... Al cap d’una estona ja varem poder parlar tranquil·lament.
Durant tot l’any aniran sortint moltes altres, que per a mi en servit per enriquir el meu coneixement respecte a la diversitat de reaccions de les persones envers al mateix sentiment.
L’endemà de la noticia, començava al període d’assimilació de la nova situació. I varen començar les preguntes: què es el millor que puc fer?......On hem faré les proves?............, on m’operaré?............, a qui podia consultar perquè m’ajudes i orientés que era el millor a fer?..........., el cert es que tot eren dubtes. Va venir la Mònica (neboda) per veure’m i varem estar xarrant d'algunes possibilitats (ella ja havia estat consultat abans). De moment l’únic que estava clar era que si no canviava de parer, el dia 10 (dijous) tenia hora per a fer-me el TAC i em donaven el resultat a l'Hospital Gral. de Catalunya, i el mateix dia el cirurgià i la Dra. Modolell em deien quins eren els passos a seguir.
I mentrestant, vaig començar a fer trucades a totes les persones que m’estimo i amb les que volia compartir la meva nova situació (tal i com he dit abans, havia decidit que volia compartir-ho i parlar-ne obertament), i vaig pensar que això m’ajudava a acceptar la malaltia i a afrontar-me amb ella.
La paraula CÀNCER.
Vull fer una menció especial, a l’important que va ser per a mi, poder pronunciar la paraula tan temuda que es CÀNCER. Les primeres converses que vaig tenir, no l’utilitzava, hi havia una sensació estranya que no me la deixava pronunciar (pànic). Però vaig pensar que havia de fer l’esforç de pronunciar-la perquè aquesta seria la manera més ràpida per acceptar i adaptar-me en el repte que tenia davant. D’ençà que vaig començar a incorporar la en el meu vocabulari, el valor d’aquesta paraula es va minimitzar i això ajudava també a començar a veure fils d’esperança. Jo ja no li tenia por a la paraula, i també era una manera de normalitzar-la primer en el meu entorn i després amb la resta de persones amb les que parlava d’aquest tema.
El suport de la família i els amics.
També vull fer una menció especial a l’ho afortunada que em vaig sentir en aquells moments per la “cadena de solidaritat” que es va fer al meu voltant. Ara, després d’un any, encara ho valoro més. Les trucades i visites que vaig rebre per part de la família i amics, van ser tan importants per a mi, que es el millor record que tinc d’aquells primers dies. “Estem amb tu germana”, “estem amb tu tieta”, “estem amb tu Pepa”........... Moltes vegades he pensat en aquelles persones que no tenen aquest acompanyament i ben segur que si sabes d’algú, no dubtaria ni un segon en oferir-li el meu suport i ajut.
Reaccions.
Es molt curiós, la diversitat de reaccions que he observat en tot el procés, però ara faré referència a algunes dels primers dies.
“Hem de fer que es distregui” això devien pensar els que m’envoltaven, perquè així ho van fer. Va ser molt important i bo per a mi que entre tots em proposessin coses a fer per mantenir la meva ment distreta.
“Bé, que es això tan important que ens has de dir”. Recordo aquell moment i no puc evitar emocionar-me. Ens varem ajuntar una part de la meva família per a dinar tots plegats (l’altre estava de viatge i encara no sabien res). En Pablo (nebot) va arribar a prendre cafè i quan portava una estona, suposo que estava neguitós i no sabia ni que fer ni que dir i de sobte, en un silenci, va deixar anar la frase. Tots ens vam quedar que no sabíem que dir i quan vaig reaccionar li vaig explicar, no amb massa paraules, perquè la veu no em sortia. L’estimació i la bona fé que vaig rebre, m’es difícil explicar-ho amb paraules.
“Hola tieta Pepa........”, era la veu de la Noa (re-neboda). Tots sabien que aquella veu hem donava molta alegria i em feia molt feliç. I em trucava molt sovint. ¡¡¡ Si sabessis Noa el que m’ha ajudat la teva veu en moltes ocasions ¡!!!“Pepa................(es va produir un silenci, era la Paqui –cunyada-, havien tornat del viatge) , no va poder continuar i va haver de substituir-la l’Anna (neboda), volia dir tan aquell silenci forçat....... Al cap d’una estona ja varem poder parlar tranquil·lament.
Durant tot l’any aniran sortint moltes altres, que per a mi en servit per enriquir el meu coneixement respecte a la diversitat de reaccions de les persones envers al mateix sentiment.
sábado, 4 de abril de 2009
BENVINGUDA
Benvinguts en aquest blog que començo avui amb molta il·lusió. Fa dies que ho porto pensant i he decidit "posar-li fil a l'agulla". Faig aquest blog perquè "vull" aconseguir diferents objectius:
1. Treure al màxim profit de l'experiència viscuda. Tot i que sóc conscient que m'ha aportat moltes coses positives, estic convençuda que a mida que vagi escrivint encara en trauré moltes més.
2. Fer un treball de camp per ajudar a d'altres que puguin trobar-se o es trobin en la mateixa situació que jo.
3. Compartir amb tota la família, amics i coneguts aquesta experiència, perquè també crec que pot aportar forces coses positives. (més endavant demanaré la col·laboració de tot aquell que ho desitgi perquè m'ajudeu a fer al treball de camp encara més enriquidor).
EL DIAGNOSTIC
Just ara fa un any, per més detall a la una del migdia del 4 d'abril del 2008, em feien la colonoscopia i suposo que ara que son la 1 i 40 minuts, la Dra. Modolell de l'Hospital General de Catalunya m'informava que tenia "neoplàsia de recto" que això traduït vol dir càncer de colon.
Com que feia dies que no em trobava gens bé i encara que no li havia dit ni en Jordi (company) ni a la Laia i en Roger (fills) per a no amoïnar-los, si que li vaig comentar a la Mª Carmen (amiga) que em preocupava que fos alguna cosa greu, però alhora pensava que si exterioritzava el meu temor, el que jo pensava no es confirmaria.
Quan vaig veure que venia la doctora a parlar me i al notar al seu to de veu i com em va agafar la mà, (en aquell moment van funcionar perfectament els meus coneixements de PNL) vaig saber el que volia dir i ja a partir d'aquell moment vaig començar a entrar en un somni del que m'he començat a despertar just fa un mes. Tot i que li va donar voltes per explicar-me el que havia vist, finalment li vaig preguntar "El que m'estàs dient es que no tinc res bo"???? (com si la resta del cos no existís). I ella va afirmar amb el cap.
-"Ara hem de fer més proves al fetge i pulmons per descartar que no s'hagi escampat i hem de estudiar amb l'equip d'oncòlegs si es convenient operar d'immediat o no".... O sigui (vaig pensar) que no s'acaba aquí, que encara pot haver més......Son sensacions que mentre escric les torno a viure, però ara sense "por". Si, la millor paraula per definir el que vaig sentir va ser "por". Por, a no poder tenir futur, por, a com ho viurien en Jordi, Laia, Roger, (bé, una llista molt llarga de tota la gent que m'estimo), por a patir (donada la historia de morts per càncer en la família del meu pare) jo sempre deia que volia morir d'un atac de cor, però que no volia passar per un càncer i....... mirà per on ara el tenia sense voler-ho.
Bé, jo hem vaig quedar amb una infermera tota l'estona al meu costat (em sap greu no recordar el seu nom, però mai l'oblidaré per el suport que hem va donar en aquells moments) i hem deia que m'havia de permetre el luxe d'emprenyar-me, de plorar, de cridar si ho creia necessari però que no hem guardés la ràbia dintre, que el millor era treu-re-la. Mentre això passava la doctora parlava primer amb en Jordi i la Laia que m'havien acompanyat a fer-me la prova (mai m'han dit si ells també sospitaven que no sortiria bé) i després arreglava els papers per a totes les probes que m'havien de fer..
Per què a mi. ???....., crec que es la primera pregunta que es fan totes les persones que com jo passen per aquesta circumstancia. Què passarà demà ?. Em curaré ? Em moriré? Patiré ? Que he fet jo per mereixem això ? Aquestes preguntes anaven circulant per la meva ment jo crec que de forma repetitiva. Després venien les negacions.... No vull patir, no vull fer patir, no vull fer pena..... Després les imposicions ... He de ser forta, He de ser valenta, He de estar alegre, He de demostrar que jo puc amb tot , He de aixecar als ànims a tots per que no pateixin...... .
Ja en aquells moments on encara no havia vist a ningú aquests comentaris no paraven de circular pel meu cap i mentre tots aquests pensaments no paraven de circular pel cap, em queien llàgrimes contingudes.
Quan vaig estar recuperada de l'anestesia, ja podia sortir a enfrontar-me amb la nova situació davant del meu nou mon.
COMPARTIR EL DIAGNOSTIC
Mentre estava en el vestuari per vestir-me em van preguntar si volia que en Jordi i la Laia entressin en el vestuari per així tenir més intimitat alhora de trobar-nos i vaig dir que si. Els van cridar i quan ens varem veure ens varem abraçar sense dir-nos res (no calia). Per a mi era un sentiment de culpa, de ràbia, d'impotència i a més havia de fer-me la forta i animar-los en ells (ho vaig intentar amb totes les meves forces però no se si ho vaig aconseguir ).
Jo realment estava en un núvol i em sembla recordar que totes les paraules que vam intercanviar eren més o menys així: "no serà res, ja veuràs", "ara a veure que diran les proves que t'has de fer", "tot anirà bé". En Jordi va contenir les seves llàgrimes (que bo hauria estat que les hagués pogut treure....) i amagava la seva ràbia e impotència el millor que podia. Tan la Laia com jo varem plorar de forma continguda i vaig rebre el suport que tant l'un com l'altre em varen transmetre.
Sortíem del hospital i em sembla recordar que em va trucar la Lourdes (germana) per a veure com havia anat (o la vaig trucar jo, bé com deia estava en un núvol) i quan li vaig dir el resultat, a mi se'm saltaven les llàgrimes i ella aguantava les seves com podia. I a continuació algunes de les paraules que a partir d'aquell dia sentiria de forma més repetitiva: "Ja veuràs com tot aniré bé", "no et preocupis", "avui en dia es cura molta gent" ,"tu pots", "tu ets valenta" (el "pots" i "valenta" en estat les més freqüents durant tot el procés).
Jo crec que en cosa de mitja hora, ja tota la meva família ho sabia. De cop vaig sentir en el meu interior que una màquina de solidaritat i recolzament es posava en marxa. Trucades, missatges...... i també silencis (que eren tan importants com les paraules).
Com li diria en Roger???, (pensava) perquè no s'espantés. Quan el vaig trucar, ben be no sé com li vaig dir, perquè pel que tinc entès no es va assabentar massa de la situació real. Jo creia que amb les meves paraules entendria el que realment li volia transmetre "necessito les teves abraçades i el teu suport en aquests moments"...... Més tard estava al meu costat i amb els seus "petonitos" jo ja en tenia prou.
No recordo si em va trucar la Mª Carmen o la vaig trucar jo, el fet es que quan vaig parlar amb ella, alhora de dir-li s'hem va fer un nus a la gola i no hem sortien les paraules, ella espantada (suposo que va pensar que la cosa no anava massa bé) em preguntava... Però que passa? què t'han dit?. finalment amb un parlar plorós li vaig explicar . "Estem amb tu". Ho sabia i ho rebia.
Amb va trucar la Maite (amiga), que sabia que hem feien la colonoscopia i en aquell moment vaig decidir que no em volia amagar de dir la tan temuda paraula "càncer" i també vaig decidir que parlant obertament em sentiria més alleujada.
Tota la meva família que ja s'havia "posat en marxa" van començar a donar-me ànims, suport, i coratge.
La Laia després de dinar va desaparèixer (amb l'excusa que havia d'anar a treballar a la biblioteca) Jo sabia que necessitava desfogar-se-se darrera meu. I així ho va fer, no sé qui va trucar a qui i tampoc sé ben bé qui havia amb ella, el cert es que la família la va acompanyar i la va ajudar en aquells primers moments tan durs.
Quan va arribar al vespre a casa, acompanyada per en Jordi, els ulls ho deien tot i fent broma li vaig dir "com que treballant a la biblioteca?????" Ens varem abraçar i plorant li vaig dir:- "Son uns moments que vull viure'ls intensament amb vosaltres. Si tens ganes de plorar, vull que ploris amb mi, si tens ganes de riure, vull que riguis amb mi. Aquests moments, i els que vindran vull compartir-los amb vosaltres i no ens hem d'amagar, es bo compartir tots els sentiments bons i dolents. El més important per a mi en aquests moments es que posis totes les teves energies en acabar el teu projecte (Tesis), i que el teu projecte de marxar al Canadà no s'aturi. Jo tinc tot el temps del món per a dedicar-me a mi i tinc energies i recursos per en sortir-me i com que notaré que estaràs al meu costat, vull que el poc temps del que disposes el dediquis als teus projectes, del contrari jo no hem sentiré feliç."
Va ésser un moment molt important per a mi, perquè assumia així que l'esforç de la meva curació depenia íntegrament de mi. El seu recolzament i suport eren necessaris per a mi, però la responsabilitat de curar-me estava en mans dels metges i meva.
Més tard quan ens varem quedar en Jordi i jo sols a l'habitació (durant el dia tan sols havíem sigut capaços de donar-nos petons i abraçades) i veient la ràbia continguda que encara tenia ell (jo l'havia calmat amb plors i paraules) el vaig mirar els ull i li vaig dir "Ara ens toca lluitar davant d'aquest repte i ho farem, la força i l'energia la trauré jo i necessito que tu estiguis al meu costat per si les perdo". Ell va dir, " amb lo bé que podríem estar ara, (feia 8 mesos que ens havíem pre-jubilat els dos) i per què ens ha de passar això???. "Mira Jordi (li vaig dir), la vida ens ha regalat 8 meravellosos mesos, que hem fet el que hem volgut i quan hem volgut, vivint en un indret meravellós. Quedem-nos amb la sort que hem tingut i que ho hem pogut fer. Ara tenim un repte davant nostre i hem de lluitar i ben segur que en sortirem reforçats.Aquella nit, recordo que hem vaig despertar bastants cops i en tots ells rondaven les mateixes preguntes que hem feia quan em van dir el diagnòstic..........
Benvinguts en aquest blog que començo avui amb molta il·lusió. Fa dies que ho porto pensant i he decidit "posar-li fil a l'agulla". Faig aquest blog perquè "vull" aconseguir diferents objectius:
1. Treure al màxim profit de l'experiència viscuda. Tot i que sóc conscient que m'ha aportat moltes coses positives, estic convençuda que a mida que vagi escrivint encara en trauré moltes més.
2. Fer un treball de camp per ajudar a d'altres que puguin trobar-se o es trobin en la mateixa situació que jo.
3. Compartir amb tota la família, amics i coneguts aquesta experiència, perquè també crec que pot aportar forces coses positives. (més endavant demanaré la col·laboració de tot aquell que ho desitgi perquè m'ajudeu a fer al treball de camp encara més enriquidor).
EL DIAGNOSTIC
Just ara fa un any, per més detall a la una del migdia del 4 d'abril del 2008, em feien la colonoscopia i suposo que ara que son la 1 i 40 minuts, la Dra. Modolell de l'Hospital General de Catalunya m'informava que tenia "neoplàsia de recto" que això traduït vol dir càncer de colon.
Com que feia dies que no em trobava gens bé i encara que no li havia dit ni en Jordi (company) ni a la Laia i en Roger (fills) per a no amoïnar-los, si que li vaig comentar a la Mª Carmen (amiga) que em preocupava que fos alguna cosa greu, però alhora pensava que si exterioritzava el meu temor, el que jo pensava no es confirmaria.
Quan vaig veure que venia la doctora a parlar me i al notar al seu to de veu i com em va agafar la mà, (en aquell moment van funcionar perfectament els meus coneixements de PNL) vaig saber el que volia dir i ja a partir d'aquell moment vaig començar a entrar en un somni del que m'he començat a despertar just fa un mes. Tot i que li va donar voltes per explicar-me el que havia vist, finalment li vaig preguntar "El que m'estàs dient es que no tinc res bo"???? (com si la resta del cos no existís). I ella va afirmar amb el cap.
-"Ara hem de fer més proves al fetge i pulmons per descartar que no s'hagi escampat i hem de estudiar amb l'equip d'oncòlegs si es convenient operar d'immediat o no".... O sigui (vaig pensar) que no s'acaba aquí, que encara pot haver més......Son sensacions que mentre escric les torno a viure, però ara sense "por". Si, la millor paraula per definir el que vaig sentir va ser "por". Por, a no poder tenir futur, por, a com ho viurien en Jordi, Laia, Roger, (bé, una llista molt llarga de tota la gent que m'estimo), por a patir (donada la historia de morts per càncer en la família del meu pare) jo sempre deia que volia morir d'un atac de cor, però que no volia passar per un càncer i....... mirà per on ara el tenia sense voler-ho.
Bé, jo hem vaig quedar amb una infermera tota l'estona al meu costat (em sap greu no recordar el seu nom, però mai l'oblidaré per el suport que hem va donar en aquells moments) i hem deia que m'havia de permetre el luxe d'emprenyar-me, de plorar, de cridar si ho creia necessari però que no hem guardés la ràbia dintre, que el millor era treu-re-la. Mentre això passava la doctora parlava primer amb en Jordi i la Laia que m'havien acompanyat a fer-me la prova (mai m'han dit si ells també sospitaven que no sortiria bé) i després arreglava els papers per a totes les probes que m'havien de fer..
Per què a mi. ???....., crec que es la primera pregunta que es fan totes les persones que com jo passen per aquesta circumstancia. Què passarà demà ?. Em curaré ? Em moriré? Patiré ? Que he fet jo per mereixem això ? Aquestes preguntes anaven circulant per la meva ment jo crec que de forma repetitiva. Després venien les negacions.... No vull patir, no vull fer patir, no vull fer pena..... Després les imposicions ... He de ser forta, He de ser valenta, He de estar alegre, He de demostrar que jo puc amb tot , He de aixecar als ànims a tots per que no pateixin...... .
Ja en aquells moments on encara no havia vist a ningú aquests comentaris no paraven de circular pel meu cap i mentre tots aquests pensaments no paraven de circular pel cap, em queien llàgrimes contingudes.
Quan vaig estar recuperada de l'anestesia, ja podia sortir a enfrontar-me amb la nova situació davant del meu nou mon.
COMPARTIR EL DIAGNOSTIC
Mentre estava en el vestuari per vestir-me em van preguntar si volia que en Jordi i la Laia entressin en el vestuari per així tenir més intimitat alhora de trobar-nos i vaig dir que si. Els van cridar i quan ens varem veure ens varem abraçar sense dir-nos res (no calia). Per a mi era un sentiment de culpa, de ràbia, d'impotència i a més havia de fer-me la forta i animar-los en ells (ho vaig intentar amb totes les meves forces però no se si ho vaig aconseguir ).
Jo realment estava en un núvol i em sembla recordar que totes les paraules que vam intercanviar eren més o menys així: "no serà res, ja veuràs", "ara a veure que diran les proves que t'has de fer", "tot anirà bé". En Jordi va contenir les seves llàgrimes (que bo hauria estat que les hagués pogut treure....) i amagava la seva ràbia e impotència el millor que podia. Tan la Laia com jo varem plorar de forma continguda i vaig rebre el suport que tant l'un com l'altre em varen transmetre.
Sortíem del hospital i em sembla recordar que em va trucar la Lourdes (germana) per a veure com havia anat (o la vaig trucar jo, bé com deia estava en un núvol) i quan li vaig dir el resultat, a mi se'm saltaven les llàgrimes i ella aguantava les seves com podia. I a continuació algunes de les paraules que a partir d'aquell dia sentiria de forma més repetitiva: "Ja veuràs com tot aniré bé", "no et preocupis", "avui en dia es cura molta gent" ,"tu pots", "tu ets valenta" (el "pots" i "valenta" en estat les més freqüents durant tot el procés).
Jo crec que en cosa de mitja hora, ja tota la meva família ho sabia. De cop vaig sentir en el meu interior que una màquina de solidaritat i recolzament es posava en marxa. Trucades, missatges...... i també silencis (que eren tan importants com les paraules).
Com li diria en Roger???, (pensava) perquè no s'espantés. Quan el vaig trucar, ben be no sé com li vaig dir, perquè pel que tinc entès no es va assabentar massa de la situació real. Jo creia que amb les meves paraules entendria el que realment li volia transmetre "necessito les teves abraçades i el teu suport en aquests moments"...... Més tard estava al meu costat i amb els seus "petonitos" jo ja en tenia prou.
No recordo si em va trucar la Mª Carmen o la vaig trucar jo, el fet es que quan vaig parlar amb ella, alhora de dir-li s'hem va fer un nus a la gola i no hem sortien les paraules, ella espantada (suposo que va pensar que la cosa no anava massa bé) em preguntava... Però que passa? què t'han dit?. finalment amb un parlar plorós li vaig explicar . "Estem amb tu". Ho sabia i ho rebia.
Amb va trucar la Maite (amiga), que sabia que hem feien la colonoscopia i en aquell moment vaig decidir que no em volia amagar de dir la tan temuda paraula "càncer" i també vaig decidir que parlant obertament em sentiria més alleujada.
Tota la meva família que ja s'havia "posat en marxa" van començar a donar-me ànims, suport, i coratge.
La Laia després de dinar va desaparèixer (amb l'excusa que havia d'anar a treballar a la biblioteca) Jo sabia que necessitava desfogar-se-se darrera meu. I així ho va fer, no sé qui va trucar a qui i tampoc sé ben bé qui havia amb ella, el cert es que la família la va acompanyar i la va ajudar en aquells primers moments tan durs.
Quan va arribar al vespre a casa, acompanyada per en Jordi, els ulls ho deien tot i fent broma li vaig dir "com que treballant a la biblioteca?????" Ens varem abraçar i plorant li vaig dir:- "Son uns moments que vull viure'ls intensament amb vosaltres. Si tens ganes de plorar, vull que ploris amb mi, si tens ganes de riure, vull que riguis amb mi. Aquests moments, i els que vindran vull compartir-los amb vosaltres i no ens hem d'amagar, es bo compartir tots els sentiments bons i dolents. El més important per a mi en aquests moments es que posis totes les teves energies en acabar el teu projecte (Tesis), i que el teu projecte de marxar al Canadà no s'aturi. Jo tinc tot el temps del món per a dedicar-me a mi i tinc energies i recursos per en sortir-me i com que notaré que estaràs al meu costat, vull que el poc temps del que disposes el dediquis als teus projectes, del contrari jo no hem sentiré feliç."
Va ésser un moment molt important per a mi, perquè assumia així que l'esforç de la meva curació depenia íntegrament de mi. El seu recolzament i suport eren necessaris per a mi, però la responsabilitat de curar-me estava en mans dels metges i meva.
Més tard quan ens varem quedar en Jordi i jo sols a l'habitació (durant el dia tan sols havíem sigut capaços de donar-nos petons i abraçades) i veient la ràbia continguda que encara tenia ell (jo l'havia calmat amb plors i paraules) el vaig mirar els ull i li vaig dir "Ara ens toca lluitar davant d'aquest repte i ho farem, la força i l'energia la trauré jo i necessito que tu estiguis al meu costat per si les perdo". Ell va dir, " amb lo bé que podríem estar ara, (feia 8 mesos que ens havíem pre-jubilat els dos) i per què ens ha de passar això???. "Mira Jordi (li vaig dir), la vida ens ha regalat 8 meravellosos mesos, que hem fet el que hem volgut i quan hem volgut, vivint en un indret meravellós. Quedem-nos amb la sort que hem tingut i que ho hem pogut fer. Ara tenim un repte davant nostre i hem de lluitar i ben segur que en sortirem reforçats.Aquella nit, recordo que hem vaig despertar bastants cops i en tots ells rondaven les mateixes preguntes que hem feia quan em van dir el diagnòstic..........
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
