LA RECUPERACIÓ EN L’HOSPITAL

No vull allargar-me massa en el període d'hospitalització, tan sols faré referència en allò que recordo particularment.

Son forces sensacions alhora les que em venen al cap i també a la resta del cos. Les agradables son:

. Les visites, tot i que de vegades (sobre tot els primers dies, no em trobés massa bé), quina il·lusió fa que et vinguin a veure.

. La sensació de descans quan em varen desconnectar el “suero” i el drenatge.

. Les ganes de començar a ingerir alguna cosa encara que fos líquid, (que bo que estava el suc de préssec i a més era el meu calmant del coll quan em venien ganes de tossir) després les ganes de començar a menjar normal (boníssims els primers préssecs que em va portar la Lourdes i l’arròs amb llet que em va portar la Paqui).

. La immensa paciència que varen haver de tenir tots amb mi perquè sóc molt exigent quan he de dependre dels demés per a fer les coses. Vull agrair un cop més en Jordi (encara que no sempre ho aconseguís) la seva bona voluntat per a complaure’m i per haver estat al meu costat tots els dies i a totes hores. Em sento una dona afortunada.

. L’estimació rebuda per part de la família, amics, metges, em serà impossible d’oblidar.

. El resultat de la biòpsia “CAP GANGLI AFECTAT”. Era una gran noticia.

Les no tan agradables:

. Un dels calmants que em posaven portava morfina i a mi “tot allò que no em deixa controlar el cap com jo vull” sembla ser que no ho tolero bé. I fins que no me'l van treure em sentia molt alterada, tenia palpitacions, angoixa, en fi, que quan vaig deixar de prendre me’l, el meu procés de recuperació va esser molt més bo.

. Quan ja em faltava un dia per a marxar cap a casa, vaig tenir una “infecció cel·lulitica” que va provocar bastants dies més a la clínica.

. Les cures del “meu amic Manolo” (Dr. Prados) varen ser d'allò més efectives, però “c.........”, quin mal. De tota manera jo preferia les seves cures que les de les infermeres que eren molt més suaus però no tan efectives.

. Algunes de les infermeres de la clínica Dexeus (afortunadament no totes) hem van ensenyar que no sempre t’has de prendre tot el que et donen en un hospital, doncs de vegades s’equivoquen com em va passar a mi més d’un cop.

. Les meves venes van donar molta feina a les infermeres (sobre tot a les que hem referia abans) ja que no me les trobaven i quan em trobaven una s’hem tancava i havien de buscar un altre per a poder-me posar l'antibiòtic directe en vena. Des de les hores cada cop que m’han de fer unes anàlisis i veig la cara que posa l’infermera ja veig si m’he de posar a tremolar o no.

I el record menys agradable es la sensació que vaig tenir en diverses ocasions d’haver-me convertit en una “hipocondríaca”. Qualsevol petit símptoma diferent que notava al meu cos, hem produïa un estat d’angoixa que s’hem fa difícil d’explicar. Ara se el que sentia, era POR, la por a que es pugues complicar el meu estat de salut i no sortir-me’n.

La mútua pressionava perquè marxés a casa i quan els antibiòtics ja havien fet l’efecte principal i després de 15 dies justos d’hospitalització en varen enviar cap a casa.