BENVINGUDA

Benvinguts en aquest blog que començo avui amb molta il·lusió. Fa dies que ho porto pensant i he decidit "posar-li fil a l'agulla". Faig aquest blog perquè "vull" aconseguir diferents objectius:

1. Treure al màxim profit de l'experiència viscuda. Tot i que sóc conscient que m'ha aportat moltes coses positives, estic convençuda que a mida que vagi escrivint encara en trauré moltes més.

2. Fer un treball de camp per ajudar a d'altres que puguin trobar-se o es trobin en la mateixa situació que jo.

3. Compartir amb tota la família, amics i coneguts aquesta experiència, perquè també crec que pot aportar forces coses positives. (més endavant demanaré la col·laboració de tot aquell que ho desitgi perquè m'ajudeu a fer al treball de camp encara més enriquidor).

EL DIAGNOSTIC

Just ara fa un any, per més detall a la una del migdia del 4 d'abril del 2008, em feien la colonoscopia i suposo que ara que son la 1 i 40 minuts, la Dra. Modolell de l'Hospital General de Catalunya m'informava que tenia "neoplàsia de recto" que això traduït vol dir càncer de colon.

Com que feia dies que no em trobava gens bé i encara que no li havia dit ni en Jordi (company) ni a la Laia i en Roger (fills) per a no amoïnar-los, si que li vaig comentar a la Mª Carmen (amiga) que em preocupava que fos alguna cosa greu, però alhora pensava que si exterioritzava el meu temor, el que jo pensava no es confirmaria.

Quan vaig veure que venia la doctora a parlar me i al notar al seu to de veu i com em va agafar la mà, (en aquell moment van funcionar perfectament els meus coneixements de PNL) vaig saber el que volia dir i ja a partir d'aquell moment vaig començar a entrar en un somni del que m'he començat a despertar just fa un mes. Tot i que li va donar voltes per explicar-me el que havia vist, finalment li vaig preguntar "El que m'estàs dient es que no tinc res bo"???? (com si la resta del cos no existís). I ella va afirmar amb el cap.

-"Ara hem de fer més proves al fetge i pulmons per descartar que no s'hagi escampat i hem de estudiar amb l'equip d'oncòlegs si es convenient operar d'immediat o no".... O sigui (vaig pensar) que no s'acaba aquí, que encara pot haver més......Son sensacions que mentre escric les torno a viure, però ara sense "por". Si, la millor paraula per definir el que vaig sentir va ser "por". Por, a no poder tenir futur, por, a com ho viurien en Jordi, Laia, Roger, (bé, una llista molt llarga de tota la gent que m'estimo), por a patir (donada la historia de morts per càncer en la família del meu pare) jo sempre deia que volia morir d'un atac de cor, però que no volia passar per un càncer i....... mirà per on ara el tenia sense voler-ho.

Bé, jo hem vaig quedar amb una infermera tota l'estona al meu costat (em sap greu no recordar el seu nom, però mai l'oblidaré per el suport que hem va donar en aquells moments) i hem deia que m'havia de permetre el luxe d'emprenyar-me, de plorar, de cridar si ho creia necessari però que no hem guardés la ràbia dintre, que el millor era treu-re-la. Mentre això passava la doctora parlava primer amb en Jordi i la Laia que m'havien acompanyat a fer-me la prova (mai m'han dit si ells també sospitaven que no sortiria bé) i després arreglava els papers per a totes les probes que m'havien de fer..

Per què a mi. ???....., crec que es la primera pregunta que es fan totes les persones que com jo passen per aquesta circumstancia. Què passarà demà ?. Em curaré ? Em moriré? Patiré ? Que he fet jo per mereixem això ? Aquestes preguntes anaven circulant per la meva ment jo crec que de forma repetitiva. Després venien les negacions.... No vull patir, no vull fer patir, no vull fer pena..... Després les imposicions ... He de ser forta, He de ser valenta, He de estar alegre, He de demostrar que jo puc amb tot , He de aixecar als ànims a tots per que no pateixin...... .

Ja en aquells moments on encara no havia vist a ningú aquests comentaris no paraven de circular pel meu cap i mentre tots aquests pensaments no paraven de circular pel cap, em queien llàgrimes contingudes.

Quan vaig estar recuperada de l'anestesia, ja podia sortir a enfrontar-me amb la nova situació davant del meu nou mon.

COMPARTIR EL DIAGNOSTIC

Mentre estava en el vestuari per vestir-me em van preguntar si volia que en Jordi i la Laia entressin en el vestuari per així tenir més intimitat alhora de trobar-nos i vaig dir que si. Els van cridar i quan ens varem veure ens varem abraçar sense dir-nos res (no calia). Per a mi era un sentiment de culpa, de ràbia, d'impotència i a més havia de fer-me la forta i animar-los en ells (ho vaig intentar amb totes les meves forces però no se si ho vaig aconseguir ).

Jo realment estava en un núvol i em sembla recordar que totes les paraules que vam intercanviar eren més o menys així: "no serà res, ja veuràs", "ara a veure que diran les proves que t'has de fer", "tot anirà bé". En Jordi va contenir les seves llàgrimes (que bo hauria estat que les hagués pogut treure....) i amagava la seva ràbia e impotència el millor que podia. Tan la Laia com jo varem plorar de forma continguda i vaig rebre el suport que tant l'un com l'altre em varen transmetre.

Sortíem del hospital i em sembla recordar que em va trucar la Lourdes (germana) per a veure com havia anat (o la vaig trucar jo, bé com deia estava en un núvol) i quan li vaig dir el resultat, a mi se'm saltaven les llàgrimes i ella aguantava les seves com podia. I a continuació algunes de les paraules que a partir d'aquell dia sentiria de forma més repetitiva: "Ja veuràs com tot aniré bé", "no et preocupis", "avui en dia es cura molta gent" ,"tu pots", "tu ets valenta" (el "pots" i "valenta" en estat les més freqüents durant tot el procés).

Jo crec que en cosa de mitja hora, ja tota la meva família ho sabia. De cop vaig sentir en el meu interior que una màquina de solidaritat i recolzament es posava en marxa. Trucades, missatges...... i també silencis (que eren tan importants com les paraules).

Com li diria en Roger???, (pensava) perquè no s'espantés. Quan el vaig trucar, ben be no sé com li vaig dir, perquè pel que tinc entès no es va assabentar massa de la situació real. Jo creia que amb les meves paraules entendria el que realment li volia transmetre "necessito les teves abraçades i el teu suport en aquests moments"...... Més tard estava al meu costat i amb els seus "petonitos" jo ja en tenia prou.

No recordo si em va trucar la Mª Carmen o la vaig trucar jo, el fet es que quan vaig parlar amb ella, alhora de dir-li s'hem va fer un nus a la gola i no hem sortien les paraules, ella espantada (suposo que va pensar que la cosa no anava massa bé) em preguntava... Però que passa? què t'han dit?. finalment amb un parlar plorós li vaig explicar . "Estem amb tu". Ho sabia i ho rebia.

Amb va trucar la Maite (amiga), que sabia que hem feien la colonoscopia i en aquell moment vaig decidir que no em volia amagar de dir la tan temuda paraula "càncer" i també vaig decidir que parlant obertament em sentiria més alleujada.

Tota la meva família que ja s'havia "posat en marxa" van començar a donar-me ànims, suport, i coratge.

La Laia després de dinar va desaparèixer (amb l'excusa que havia d'anar a treballar a la biblioteca) Jo sabia que necessitava desfogar-se-se darrera meu. I així ho va fer, no sé qui va trucar a qui i tampoc sé ben bé qui havia amb ella, el cert es que la família la va acompanyar i la va ajudar en aquells primers moments tan durs.

Quan va arribar al vespre a casa, acompanyada per en Jordi, els ulls ho deien tot i fent broma li vaig dir "com que treballant a la biblioteca?????" Ens varem abraçar i plorant li vaig dir:- "Son uns moments que vull viure'ls intensament amb vosaltres. Si tens ganes de plorar, vull que ploris amb mi, si tens ganes de riure, vull que riguis amb mi. Aquests moments, i els que vindran vull compartir-los amb vosaltres i no ens hem d'amagar, es bo compartir tots els sentiments bons i dolents. El més important per a mi en aquests moments es que posis totes les teves energies en acabar el teu projecte (Tesis), i que el teu projecte de marxar al Canadà no s'aturi. Jo tinc tot el temps del món per a dedicar-me a mi i tinc energies i recursos per en sortir-me i com que notaré que estaràs al meu costat, vull que el poc temps del que disposes el dediquis als teus projectes, del contrari jo no hem sentiré feliç."

Va ésser un moment molt important per a mi, perquè assumia així que l'esforç de la meva curació depenia íntegrament de mi. El seu recolzament i suport eren necessaris per a mi, però la responsabilitat de curar-me estava en mans dels metges i meva.

Més tard quan ens varem quedar en Jordi i jo sols a l'habitació (durant el dia tan sols havíem sigut capaços de donar-nos petons i abraçades) i veient la ràbia continguda que encara tenia ell (jo l'havia calmat amb plors i paraules) el vaig mirar els ull i li vaig dir "Ara ens toca lluitar davant d'aquest repte i ho farem, la força i l'energia la trauré jo i necessito que tu estiguis al meu costat per si les perdo". Ell va dir, " amb lo bé que podríem estar ara, (feia 8 mesos que ens havíem pre-jubilat els dos) i per què ens ha de passar això???. "Mira Jordi (li vaig dir), la vida ens ha regalat 8 meravellosos mesos, que hem fet el que hem volgut i quan hem volgut, vivint en un indret meravellós. Quedem-nos amb la sort que hem tingut i que ho hem pogut fer. Ara tenim un repte davant nostre i hem de lluitar i ben segur que en sortirem reforçats.Aquella nit, recordo que hem vaig despertar bastants cops i en tots ells rondaven les mateixes preguntes que hem feia quan em van dir el diagnòstic..........